-li hem posat Lila

El primer que penso: «no li podíeu posar Marta o Maria? ara quan vagi a l’escola i els companys de classe li diguin «Lela», què?»

Sort que he après a callar el que penso perquè després repenso i sempre, de primeres, convé callar.

I què si li diuen Lela?

Deixeu els nens que siguin cruels. Bé… no els doneu armes siusplau, però el seu joc que l’escullin entre ells. Que aprenguin a col·laborar entre ells contra els nens que només saben ser cruels.

Si de veritat volem persones adultes deixe’m els nens en pau.

Tweet

la pluja era fina i fresca de nit tardorenca,
caminaven a través del camp de batalla en què s’havia convertit el parc després del concert,
avançant muntanya avall amb dificultat,
esquivant altres que arrossegaven els peus sobre una catifa de llaunes buides i vidres trencats,
algú havia encès una paperera i xops com anaven es van apropar,
com un acte reflex els dits de les mans es van entrellaçar,
i aquells dos caps, de llargs i sans cabells, l’un amb l’altre és van recolzar,
com dues cireretes arrencades de la branca, a punt de madurar 🍒

(memòries possibles o inventades a la Barcelona preolímpica)

Tweet

Des del mateix moment en que aquell gran meteorit travessà l’atmosfera ardent endinssant-se a traves de l’oceà i la crosta subaquatica per arribar a fondres amb el magma, aixecant onades de centenars de metres que arrossegaren a terra ferma, kms enllà, multitut d’especies de les profunditats marines per a sepultarles sota una capa de fang i roques junt amb tota una dissort de variada biologia vegetal i animal terrestre que trobaren al seu pas. Des d’aquell precís moment deia, ella va saber que un dia o altre, més aviat que tard, hauria de marxar de casa.

Aquella vella casa que tan s’estimava, aquella llar que tan de temps l’havia guarit, des de probablement l’inici de la seva existencia. O simesno, des que ella recordés haver estat conscient.

Recordava els primers temps com una etapa plàcida, com l’aprenent que, deambulant en la seva nova feina fent tasques monotones i repetitives, de manera senzilla s’anava familiaritzant amb el que mes endavant havia de ser tot un ofici. Però aviat el fer fotocopies va quedar enrera i la cosa es va anar complicant.

Ella tenia clar que no havia vingut a aquest mòn per a quedarse a la trastenda, repetint cada dia, tot el temps, una replica del mateix. Si les coses es torçaven… Això per a ella era la mort.

Només cal fixar-se en la natura per veure que res està veritablement quiet. Quan una poma cau d’un arbre no pot anar més enllà del terra que l’atura. No perque no vulgui, doncs ella posa tot el seu pes. Però la força que atrau sòl i poma no els permet anar més enllà. Arribarà un dia que el sol, la pluja i l’aire ajudin la poma a descompondre’s per, aleshores sí, endinsar-se a aquesta terra, que farà de bressol a la llavor d’un nou pomer.

Ella, com seguint la direcció dels arbres, mira cap el cel, escrutant l’espai que intueix més enllà del cel blau.

Aquesta nit, quan el sol s’amagui, contemplarà els estels, d’allà on vinguera el maleït però oportú meteorit. Si alguna cosa té la vida que la fa diferent és la determinació per seguir viva. Aplegar informació per adaptar-se i sobreviure en l’espai i el temps.

Avui, sense més dilacions, sota la llum de la lluna engendrerà els éssers que d’alguna manera la portaràn a un nou món en unaltre extrem de l’univers.

Tweet

Em preocupava pel seu neguit i aixó va semblar que el reconfortava. No és que preocupant-me’n jo hagués de solucionar res. Però suposo que així ell se sentia més acompanyat en el seu bucle particular. De fet preocuparme de pensar tant o més que ell no resoldria cap problema, sinó que ara seriem dos atrapats en un bucle neguitós. Que em preocupés molt no faria que l’estimés més. Vaig deixar de preocupar-me’n per ocupar-me d’abraçar-lo ben fort.

Per al meu gran petit estimat

Tweet

I finalment vàren aconseguir convèncer a tota la gent que no es mengés més carn animal. I es van tancar les granges industrials on malvivien fins a morir milions d’aus, bous i trujes porcines. Tones de carn d’ulls tristos alliberades. Absoltes de la execució programada les besties van fugir d’on l’home habités. Però els humans aviat necessitàren nous camps dels nous cultius per abastir la demanda creixent. I van anar a talar els grans i savis arbres de la selva per eixamplar les collites. I mataren per molesta qualsevol bèstia que allà hi sigués. I quan no van tindre prou assecaren rius i llacs per regar i fer verd el desert. I mataren per innecessària qualsevol bèstia que allà es refugiés. Així va ser com van morir milers de rens, elefants i micus. Milers de serps, granotes i tots d’altres bitxos. I els milions de d’aus, bous i trujes porcines que temps enrere fugiren.

I finalment no va quedar cap pam de terra sense cultivar i el creixement de la demanda no es pot aturar. Aleshores vàren aconseguir convèncer a la gent que es mengessin entre ells.

Tweet

Data i hora: 16 octubre 17:55 ·
Perquè ens hem de conformar en ser només una ombra del que realment som. Aquesta ombra a qui continuament apelem en pensaments, ombra que pesa en el nostre equilibri, ombra que apaivaga la llum al nostre enteniment quan només a ella alimentem. Som al regne de les tenebres i la nostre ombra s’erigeix com unica llum, unic ésser. Ergo ego només som? Hi ha esperança a la literatura gràfica infantil. Peter Pan lluita amb la seva ombra en una escena de la peli de Walt disney. Lucky Luke a les contraportades dels comics d’en Morris i Goscinny sempre dispara mes ràpid.

Tweet

Unaltre vespre solitari
en unaltre lloc de pas
Va sent mes tard que d’hora
però no es hora de plorar
… quan una dona et deixa tocat
Hi ha unaltre ampolla buida
sobre unaltre llit desfet
Ja tinc edat per admetre-ho
i no enganyar-me a mi mateix
… simplement no poso seny
Deu ser això pel qu’estic sol
Qu’estic sol com un mussol
Però ara ja sé el que jo ara faré:
Aniré a fer un tomb
Un tomb, aixecant el dit
Un  tomb, carretera i manta
Un tomb
Un dia d’aquests farè un tomb i canviaré
… mentrestant aniré fent
Vaig faltar a unaltre promesa
Vaig trencar de nou un cor
I ja no’m sembla tot tan fàcil
Però que fàcil m’es triar
… triar tornar a començar
Un malson em diu alarma!
quan em perdo a la nit
Però no cal que tingui presa
Pos no’stic baixant del cim
Ha! …pico fort sobre el meu pit
Però avui em sento sol
Estic sol mecagun cony
Què és el que jo ara puc fer?
Un tomb, només sé anar endavant
Un tomb, per aquest camí errant
Un tomb per canviar el que faig malbé
Un tomb, un dia d’aquests
Un dia d’aquests… ja canviaré.

Aturats a la cuneta. Haviam si’ns para un putu camió. Ensumem la carretera. Perquè anem a viure mòn. No tenim bitllet de tornada. Però a voltes nem fent tombs

(Sobre la lletra ‘Ride on’  d’en Bon Scott)

Tweet

He pasat davant ta porta
adeu bonica te cridat ben alt
Però ningú em vol respondre
Si tu no hi ets mon cor prèn mal

He mirat per ta finestra
Tot d espelmes van cremant
Alguna cosa als ulls que m ploren
Si tu no hi ets el meu cor prèn mal

He picat el pom ta porta
I no éres tu qui m’ha obert
He vist la llum de les espelmes
Tot voltant un cos desert

J’ai passé devant ta porte
j’ai crié «bye-bye la belle
y’a personne qui m’a répondu
oh yé yaille, mon coeur fait mal
Moi j’m’ai mis a bien observer
moi j’ai vu des chandelles allumées
y’a quelque chose qui disait j’aurais pleurer
oh yé yaille, mon coeur fait mal

Moi j’ai été cogné-z-a la porte
quand ils ont rouvert a la porte
moi j’ai vu des chandelles allumées
tout le tour de son cercueil

Tweet

(basada en «love at first feel» de Young, Young & Scott. 1976)

www.youtube.com/watch?v=bUfY2NYGCzM

Noia, no se si aquest es el teu nom o l’utilitzes com a nick, No se si ja vius sola o encara dorms amb els papis a la nit, Quan he vist la teva foto penjada de perfil, elevant-se dins de mí he sentit un gran amor, un amor al primer click, No se si aquest gran amor, coseta tendre, ens durà per mal camí, però no triguem massa en posar-ho  en marxa i fem moure el ratolí, Quan amb la webcam, picarona, hem fas un strip-tease, No sé dir si aixó es legal, però es diria per la talla del teu pit, Amor al primer click, elevant-se dins de mi sento un gran amor, un amor al primer click,  Amor al primer click, Amor al primer click, Noia, ja sé que a casa teva no’m tenen molt ben vist, perqué salto a la finestra quan em convides al teu llit, però tun pare sempre tanca la porta quan encén l’ordinador, i ta mare es tot el dia explicant en un xat d’amigues com cuinar la coliflor, … ja saps com va l’amor, Amor al primer click, Ja ho veus nena, em tens robat el cor, Amor al primer click, mentre ells dos naveguen nosaltres sols dins el teu llit, Amor al primer click,Tu saps com extreure el millor que tinc endins, Amor al primer click, així és l’amor, ummm belle!,  l’amor al primer click, sí sí beibi,  amor al primer click, ou yeaah, amor al primer click, clicant el ratoliií, amor al primer click, com ho saps feér, amor al primer click, amb la punta dels teus diíts, amor al primer click, ummm yeeée,  amor al primer click, click click cliiiíick, amor al primer click…

You never told me where you came from/You never told me your name/I didn’t know if you were legal tender/But I spent it just the same/And I didn’t know it could happen to me/But I fell in love in the first degree/It was love at first feel/Love at first feel/Love at first feel/First touch was too much/They told me it was disgustin’/They told me it was a sin/They saw me knocking on your front door/Saw me smile when you let me in/You and me baby we’ez all alone/Let’s get something goin’/While your mum and dad ain’t home/Love at first feel/It was love at first feel, that’s why they said/Love at first feel/Feels good just like I knew it would/Love at first feel…

Tweet

Em pregunta una mare, a raó d’ un extens relat que hem fa sobre les atencions que hi dedica als fills, si l’amor que té per a ells es condicional o incondicional.
Oh no! s’ha fet un silenci i sembla ser que realment es una pregunta que espera la meva resposta.
Em sobte una pregunta tan pseudo filosófica provinent d’una mare que jo creuria que se sent amant dels seus fills.

Es més fàcil per a mi donar per suposat que no domina el llenguatge molt millor que jo i que se li han barrejat conceptes de frases fetes.

Incondicional, li hauria de quedar clar, es l’adjectiu que més se li escau a l’Amor quan aquest és universal. Condicional, d’altre banda s’escriu tot sovint darrera d’una altre paraula no menys inspiradora per als humans: Llibertat (de fet crec que ho he sentit dir a més d’un senyor marit  quan me’ls ensopego escaqueixats en un bar amb el quinto a la mà. Qué hi fas aquí sense la familia?, pregunto. Ara mateix tinc la condicional, em respon tot murri).

Estic pensant massa i l’aire s’espesseix, el vent s’atura, com si ell i en Bob Dylan també esperessin la meva resposta. Per tant m’aventuro a definir-li sense ajuda de cap diccionari què es el que diferència condicional d’incondicional.

«Condicional es allò que està condicionat. Com per exemple actuar segons una creença o tot esperant un resultat determinat… Per altre banda el que es natural (i ho dic remarcant molt la paraula n a t u r a l, que a mi em sona a iogurt però que a la barcelona biopija dóna molt de rollo a tot el que es vol emmarcar com a gran ideal) el que es natural, deia, no s’agafa a cap condició i per tant es incondicional…com natural es l’amor d’una mare per un fill…»

Buf! Crec que me n’he sortit sense partitura i ja puc tocar el dos (el meu instrument preferit) inventant qualsevol cosa sobre l’atenció que necessiten de mi els meus fills tot expressant el meu pesar per no poder seguir aquesta conversa tant i tant interessant.

«…que ve que s’està aquí parlant… però el primer son ells oi?. Oh sí, i tant! Fes, fes. Fins aviat, Adéu adéu…»

Tweet

De la mar, el que més m’agrada, diu el vell pescador de mentres fixa la mirada per sobre les onades i amb els peus a coberta condueix amb ma forta cap a la gola el flux de vi d’un porró, el que més m’agrada us deia és veure els vells companys de galernes com tornen a cantar mil vegades les mateixes batalles a les brutes i alegres tavernes del port.

(impossible cançó de taverna):

Pintat en el sostre un nou matí gris

a la tauleta té un llibre

i a la finestra un desig

de casa a la feina estranyes i hostils

mirades que es perden dins de vagons buits

Canta el vell pescador

que de la mar el millor

són les velles i alegres tavernes del port!

Com ànima en pena

que no gosa marxar

es distreu amb novel·les

d’antics llops de la mar

I a les nits de galerna

s’espanta amb els llamps

por de viure una vida

que ell pas mai viurà

Canta el vell pescador

que de la mar el millor

són les velles i alegres tavernes del port!

Canta el vell pescador

canta alçant el porró

a les velles i alegres tavernes del port!

Pintat en el sostre un nou matí gris

A la tauleta hi ha un llibre, a la finestra un desig.

Tweet

Assegut a la saleta d’un fresh hot cool pis d’ikea
m’he llegit dos d’en Coelho mentre espero el terapeuta
He comprat una ampolla blava en un super tibetà
tot d’espelmes aromàtiques i uns potets de flors de bach

Ara cerco l’harmonia, despertar a la nova vida
he obert un tot a Zen amb llibres (de) filosofia

Estirat en una manta recitant un estrany mantra
moltes gràcies univers, som un tot i res fa falta

Ara cerco l’harmonia, despertar a la nova vida
he obert un tot a Zen amb llibres (de) filosofia

… però a estones t’enyoro i maldita la gràcia
tot seria més fàcil si m’estrenyessis ben fort

despertar de matines i fer-te l’amor
alliberar tots els xacres al ritme del cor
i cardar com a boixos ofegats de suor

Ara cerco l’armonia, despertar a la nova vida

tot és molt més fàcil si m’estrenyes ben fort

Tweet

La existència és pendre consciència d’un mateix.
Es el pensament primigeni, aquella idea inicial, de sentir-se únic i complet. De saber-se diferent de tot el demés. I aleshores hi ha un segon pensament que com un abisme entre el jo i el que no ho és apareix: la idea secundària de la solitud. La senyora solitària i jo. La mare que va parir el meu ego, el mirall des d’on miro tot d’altres miralls trencats. Trossets de vidre esmaltat d’allò que jo un cop vaig pensar al mirar-me en un gran mirall: Hola existència!, hola Toni, hola què tal?
Jo, la senyora Solitud i la mare que la va parir…

Tweet

Davant casa teua m’aturo i m’inclino i arran la porta et deixo la flor en una escletxa, recolzada a la paret. Com un home greu i solitari portant flors al cementiri sóc aquí, vetllant en silenci l’amor que un dia no pas prou vam saber guarir. M’agafo de mans i guardo silenci. Em resigno a pensar que no hi haurà contesta. Ni tan sols una desagradable i franca protesta. Contemplo els pètals de la rosa i els voldria veure obrir, vellutats i granatosos, com se m’obrien, generosos, els vermells llençols del teu llit. Creuaria els dits si amb això funcionés…
Falling in love… Caure d’amor, hauríem de traduir.
El mal d’amor que als humans ens penja deu ser al cor una escletxa que rarament sabem omplir. Ens piquen, molt i molt molestes, les fletxes que en Cupido, trapella, ens llença divertit. Caure per a què? Per a poder de nou aixecar-nos tot exhibint les ferides que ens han fet més savis, més forts, per a altre cop oblidar-nos-en i tornar a tastar aquesta fel amarga, aquest metzinat punyal que com un turment se’ns clava i furga el nostre pit ansiós?
Si caure és adonar-se que sense estimar res no té sentit, si és per fi despertar-se d’un infèrtil malson… Benvingut sia doncs aquest mal que no atén a raons!
Adéu estimada, potser (desitjo almenys) fins l’any vinent. Marxo lleuger, potser com el nen gamberret que pica els timbres de matinada i espantat per la trastada escapa corrents. Ja se sap que els covards hem vingut a aquest món a aprendre ser valents.

Tweet

Sobre la gespa mullada contempla el prat inmens que des de la punta dels seus mocasins lleugerament cap avall inclina.
Avall enllà, fins on el seu horitzó arriba.
Compta les llunes passades per centenes i natural es que siguin més que les que resten.
Prou àgil encara, salta sobre el seu company inseparable i serenament conscient dóna gràcies a Manitú tot just abans de començar la càrrega.
I ensumen com mai i com sempre, com si fos l’últim cop, l’olor fresca i verge dels panots de fang i d’herba que al cavalcar arrenquen a la mare terra.

I els búfals son tots de plata com la lluna plena que els delata.

Tweet

Ella és un encant.
Orgullosa, conjuntada i elegant.
Afable, acollidora, càlida seductora.
Venus molt real, per a mi és l’ideal!
Atenta al detall, el desig de l’altre pas li és estrany.
Amant fogosa, esforçada i generosa.
Estalvia sempre de mostrar-se capritxosa.
Emocional, castigant és distant. Freda com cal.
Forta i cabuda que és sentimental però, mai dissimula.
Ella vol ser ella mateixa però pendenta dels altres en ella no hi és.
I l’amor que a flor de pell la transpira com una carícia, sensual, s’esvaeix.

Tweet

A la paret d’un bar escrita la cançó d’un profeta.
Imagino el somriure satisfet d’aquell poeta avar.
Aquell que morí a trets d’un fanàtic seguidor.
Hi ha que segueixen penjant i despenjant imatges per a construir el sagrat temple d’un cobejat just mon.

Altres s’obliden de les cares mentres fan un món millor.

Imagino que no hi hagués cel o infern on, depèn de què, poguéssim anar a parar. Què de sols ens hi trobaríem, al principi dels temps, enmig de l’espai!
Seria doncs més fàcil poder triar? Les respostes només es troben al deixar d’imaginar.
Matar les icones i deixar d’imaginar el que cada dia, fet a fet, faig realitat.

Escriure la lletra i oblidar-se del poeta.

Tweet

La veritat és la part de la realitat que s’ha pogut comprovar que no és mentida.

La mentida és allò que la realitat s’entesta a demostrar que no és veritat.

Diem coses com «això es ABSOLUTAMENT veritat» perquè ens sembla que amb dir la veritat no hi ha prou, i, tot sovint furguem a la mentida perquè sospitem que «dins de tota mentida hi ha d’haver una veritat oculta». De vegades dir-li «mitges veritats» en algú el farà veure una realitat que probablement és mentida.

I tanmateix la realitat és un tot.

Estranya, tota ella, a veritats i mentides.

Tweet

Hi ha un truc que fan servir aquells psicòlegs que s’asseuen en enfront del client i de tant en tant diuen ‘ahaà’ i fan que anoten quelcom que els pot haver semblat interessant en un paper. Quant el pacient ja porta tres quarts d’hora explicant els seus neguits despullant-se d’una a una de totes les màscares que l’emparen l’altre amb la ma alçada l’atura i amb ulls penetrants l’inquireix: ‘però, i tu, què vols?’

El pobre client es queda atordit sense poder dir res. Perquè en el fons no vol res.

Hi ha un vell mètode budista que a través de la meditació repetitiva aconsegueix el mateix resultat. Per a què us explicava jo això ara? … Ah sí!

Hi havia una vegada uns cavallers asseguts en una taula que no era quadrada que van tenir la bona pensada de recórrer tots els confins del món per cercar el sant graal que Jesús alçà al darrer sopar confiant que, sent el que havia dut en forma de vi la seva sang, si el trobaven i feien veure d’ell a tothom la humanitat per sempre més seria salvada. Varen partir cofois amb la joia de ser els protagonistes de la missió més gran que mai hom podés contar. La copa havia de ser d’or amb pedres incrustades o el senzill got de fusta d’un obrer? Així és com ens ho expliquen a ‘Indiana Jones y la ultima cruzada’. Però en veritat no van trobar res. Alguns cavallers van morir assedegats en un desert. D’altres ofegats a les gèlides aigües del cercle polar o congelats al cim de l’Everest. Hi van haver que desistiren enlluernats pels cants de sirena que els feien oblidar que eren però amb l’amargor de recordar qui havien estat. Finalment sembla que un tal Perceval va topar-se amb el vas. El greal no era un calis miraculós. Només que un got per beure… i per veure que al capdavall ell també era un got.
Quan de tornada li van preguntar si l’havia trobat, ell va respondre: Jo sóc el Grâal. Del què tu l’omplis en beuràs.

Tweet

Tot sovint em perdo i penso i llavors veig que d’aquí milions d’anys-llum els nostres tàtara-tàtaranets poblaran els confins de l’univers. A causa de la no gravetat seran esfèrics, com pilotes de nivea. I en apropar-se un a l’altra no es podran abraçar i aleshores vibraran de desconsol sense entendre més aviat res perquè potser no recordaran d’allà on venen. Igual que nosaltres, vés!

Volem volar i volem i fer volar coloms tampoc ens costa gens. Perseguim acomplir fites on a tothom emmirallarem. Però hi ha una gran cosa que és petita i que vol que la cuidem. Que a estones som feliços sense fer cap pensament.

Miro el cel i els estels i tot sovint em perdo endins de l’univers. I pujo a una cadira a recitar com si fos una nadala que cantés als quatre vents: Que som petites coses, ja ho sé. Què infelices endebades volem el que pensem. Oblidant de vegades, sempre gairebé, una gran petita cosa: que el millor que tenim és que estimem.

A la meva petita que amb els seus bracets a cada dia m’estreny més fort

Tweet

Pintat en el sostre
un nou matí gris
A la tauleta hi ha un llibre
I a la finestra un desig.

Canta

Hi ha un buit dins teua
que remuga de fons
l’enyorança que espera
per abraçar-te de nou.

Canta

I no t’abandonis

O a la llera el riu negre
abans te n’adonis
se’t duran mil dimonis
com a ànima en pena
que no paga mai prou

Canta

Que no hi ha prou ràbia
ni conjur de venjança
que ompli aquest pou

Canta

que a cops de llàgrima,
infèrtil derrama,
el pou vessar-lo mai pots

Tancat dins la gàbia
mancat de recança

Canta

alegre el canari
una dolça balada
on l’esperança no es mor

Canta

allò que un dia
l’amo va escriure
abans de
per la finestra
deixar l’habitació

Alegre el canari
paga la pena i

Canta

de mentres espera
sense recança
qui li dóna alpiste de nou

Tweet

Si mai no fos misteri / màgic lloc per explorar / si per no caure a l’encanteri / perque sempre hi ha un final / no poguéssim dir tornem hi / per mai més no prendre mal / si mai tingués prou sanderi / per no tornar poder a volar / i no aprendre com els nens / que ho aprenen tot jugant / pas mho demanessis Campaneta / o ja no fóra Peter Pan

no hi ha un únic criteri una absoluta veritat tan sols la mort és certa quan el temps s’ha descomptat si mai fos un misteri la crua realitat perquè punyetes jo voldria Campaneta amb tu anar a voltar si mai no fos misteri… si mai no fos misteri, fos ximpúm i s’ha acavat

Tweet

Ho sento. Me n’he anat a fer camí. No em queda més remei que ser valent i afrontar l’esforçat camí de mirar de ser feliç.
No m’ho tinguis en compte.
Si se’t va fer llarga l’espera és que’t passava com a mí. La por és el dolor que ens condemna a patir un passat que ja no hi és. A témer un futur que no sabem perquè encara no existeix. Curem-nos cadascú les ferides de l’ahir i fem del futur el millor somni. Però un somni només. Viure el present és ser valent. Aprendre com estimar-se un mateix per entendre com s’estima els demés.
I si tornem a veure’ns mirem-nos els ulls i acordem quin camí, costat a costat, volem seguir. Només lliures decidim.
I juguem com els nens, a qui no els pesa cap destí. La vida com un joc. Jugar ens agrada molt. Si només pensem que el podem perdre no el podem mai fruir. Viure és l’intent. L’intent de ser feliç. Serà divertit.

Gràcies a Don Miguel Ruiz, autor de «Los cuatro acuerdos» i «La maestría del amor».

Tweet

La mare i el seu home, dur i fort com un roure de 80 anys, tenen un hort llogat. Els visito de tan en tan en aquest petit avall que deriva cap a la riera que baixa de Sant Cebrià i mor uns centenars de metres més enllà, sota el pont de la via del tren, a la platja de Sant Pol. És un indret encasolat. Al nord boscos de pinars tapen el camp de futbol i la riera. Turons urbanitzats de xalets inquietants el tanquen a sud, est i oest.
És un grup d’antics hivernacles despullats del plàstic que en temps passat protegia petúnies o clavells. Un dia van florir aquí els millors desitjos que dins el cor tots portem: regalar un ram de flors a una persona estimada o deixar constància a algú, sobre  una corona, que els companys mai no l’obliden… per última vegada.
Son rectangles allargats coberts de bigues tubulars semicirculars amb les puntes enterrades a banda i banda de l’ample formant una extensa boveda. Es com introduir se al ventre nu de l’esquelet d’una dissortada balena que un dia les onades de llevant van dur-la a morir sobre aquesta terra sorruda del maresme.
Espais destartalats i farcits de mala herba alguns, d’altres recuperats per a l’horticultura a petita escala nodreixen petits restaurants de maduixes i tomàquets.  També omplen cistelles a domicili d’enciams, carbassons o faves. Agricultura ecològica diuen uns. De proximitat afegeixen altres. També horts per distreures una bona estona del poquet que cobra un jubilat, segons la mare. Afegiria jo que també per emmagatzemar una bona pila de pots de conserva de verdura casolana. El seu hort es digne de l’amor que han vessat.

L’avi Rafel, com li diuen els nens, remou amb l’aixada la terra on es disposa a plantar les patates. Ma mare rega unes plantes que fan una flor bonica, d’una flaire sana. Ha estat dur per a ells convertir la selva en un verger. Seiem a taula. Sota l’hule blanc i verd s’amaga una vella porta sobre dos banquets. La primavera es viva i les mongeteres pel canyís tímidament ja s’enfilen.
– penso Toni que aquestes seràn les ultimes faves que aquí ens menjarem. Al octubre ens fan fora.
No puc dir fava. L’aire, en aquest regne vegetal, a la tarda es torna molt pesant.
Penso en què vindrà ara. Passarà l’estiu ràpidament. Com totes les estacions, que per a la gent gran passen volant. La tardor es doncs a tocar. I s’em fa un nus al pensar. Tota la il.Iusió que en aquest hort han posat. Les gotes de suor productes de l’esforç d’arrencar males arrels, d’articular centenars de metres de sistema de rec, de fer parterres per a les margarites, la pesada pica de marbre i la barbacoa de maons, la figuera, el llimoner, l’estevia, la menta i el julivert… L’amor que han dipositat aquí dins i ara no els volen renovar el contracte. Temo veure’ls envellits en un tres i no res. I ara que faràn?
-fill, no pateixis. Mirem les coses per una finestra. Aprofitem les coses bones i mirem de que fer passar les dolentes.

Segueixo patint. No es fàcil enfrontar-se a l’irremeiable adéu a allò que estimes… que has estimat. Penso en l’hort com en l’inevitable cercle de la vida i la mort. I penso que es injusta l’arbitrarietat d’un amo davant uns ancians llogaters. I penso en les il.lusions que es trenquen i en quantes vegades a la vida per seguir endavant has de fer el dol que mai voldries.

Miro per una finestra. I em pregunto si he sabut estimar prou be els horts que han estat els cossos dels que m’han deixat ser llogater. I també em pregunto si he sigut un bon amo del meu propi hortet.

responder marcar como Mover a imprimir

Tweet