Com ordenar els colors d’una paleta?
del que escrius, què és el que en penses?
Com visualitzar el grau de l’absència…
… si només vius en l’existència.
Com apreciar la intensitat dels grisos
quan amb la foscor la llum penetres.
Difícil descriure tot allò que no són blancs o negres.
el què he escrit jo, com tu ho interpretes?
Llums de colors que sumen blanc.
Llums de colors que resten negres.
I soc tan transparent com el vidre sobre argent.
I soc el mirall on tu et veus amunt o avall.
I ara hi soc.
Com un gra d’all qu’esclafes al morter.
Hi soc.
Allà on reculls les experiències.
Amb tots els alls i els fruits secs,
Hi soc.
Amb el vinagre, la sal, i tots els pebres.
Allà jo hi soc,
Fent el romesco del teu saber.
El que dia a dia bareges a consciència.
I Soc.
Però com jo era ja no hi soc.
«Amb l’armadura del bell sentiment, noble i igualitari, acabada d’estrenar, partia lluent i flamant cap el desert. A la mà com un puny i amb braç ferm aguantava, ufanós, l’estendard del jurament d’un amor tan impossible com etern. La promesa que davant la jove donzella de la qual el favor mai obtindria ell, vell i senil, tot just havia fet. Tot l’honor de la seva justa lluita a l’amorós record d’ella era dedicat.»
El tercer cop que hem vas trobar jo maldava errant pel desert. El sol despietat em cegava mentre abnegat intentava fruir de bonics contes plens de dolces dames i gentils cavallers.
I junts vam passejar una estoneta. El primer amor. Quina alegria, quan ja no m’ho esperava, per fi retrobar-te.
I si un dia… No ho diguis! Sempre. Com ara. Serem amics.
Va ser fàcil deixar-nos anar. Presagi de que mai res es tan fàcil.
I ben aviat, sola, vas haver d’emprendre la teva travessia particular. Tot just després de fer-me saber que, malgrat jo, l’home de la teva vida soc jo. I tu que per mi present allà sempre has estat. Però mai tenir-te aquí, amb mi, he sabut.
Tu i jo mai serem amics. Mai vàrem ser amics.
I si un dia alguna cosa passa direm que no ha estat res. Traint la memòria, doncs tu i jo sabem que les estones que hem estat junts hem fet florir el desert. Miratge direm.
I tu seràs tan forta com sempre ho has estat. De mentres jo passo millor els còlics somiant-me enamorat.
El desig de l’un i l’altre, descompassat, ens separa o ens empeny cap un forat.
No som amics. Però sempre fingirem amb amable cordialitat.
«Ni tota la pols del desert que arrossegava, davant d’aquell sol implacable, amagar podia els bonys i escletxes que escut i armadura, en altres temps esplèndida i flamant, ara lluïa. I l’estendard: el pal a la ma, com un puny, recolzat al cos esmerlit entre espatlla i clatell. El drap ara eren quatre parracs descosits per la força del vent.»
Et prometo que seré lliure. Arrivarà el dia que lliures podrem caminar plegats. Fent-nos costat.
I jo ja sóc lliure. Fí.
Però de tant en tant em resulta detestable aquest estat de benestar i preferiria estar nu sota la pluja. (Hermann Hesse)
Àngels
No crec en res, que vol dir, si fa no fa, creure-m’ho tot i a l’hora qûestionar-ho sempre. Com el sol. Cada dia surt. Només es cert això, però, quan ja s’ha fet de dia.
Els àngels existeixen. Perquè no?
Els maleïts àngels i el seu amor inesgotable envers un altre. Oh! Aquell amor irrefutable. Per què discutir-ho, qui soc jo?
Aquell pobre diable…
Gat vell, sabia bé que tots som diferents però tenim necessitats prou semblants que ens condicionen, generalitzen, etiqueten, equiparen i finalment ens igualen.
La mitja tronja? s’ha d’esprémer abans les vitamines no desapareguin.
Assegut al banc de pedra de la plaça, de cara als grans magatzems, llença a l’aire unes miques de vesc. Un munt de colomes se li avesen corrents. Mira amb desgrat el company de banc. Cada dia a la mateixa hora arriba metòdic amb la gàbia del pardal embolcallada en un drap de fer farcells de rancis quadrets beige i negres. L’obre un xic per veure que fa la cadernera, si te fred, gana o per comprovar si encara es viva. Li fa unes poques, ridícules pensa ell, moixaines per de-seguida oblidar-se’n i perdre’s amb la vista a l’horitzó. Allà on els vianants com guerrers creuen ronda St Pere.
L’home de la gàbia, ho sap el gat vell, va enviudar fa poc temps, i ara que es hivern s’asseu una estona, sempre en aquest banc, per anar-se’n tot just uns segons abans no li quedi el cul gelat.
El pobre diable ja ha llençat tot el vesc. Marxa sense mirar enrere. No vol veure que els coloms ja no hi son.
Els ulls se li en van, embadalit, darrere les bones filles que sensualment el carrer pelai enfilen i a la ment li ve aquella dita: «mas vale pájaro en mano que ciento volando». Somriu i nega amb el cap. Les raons de l’estomac, pensa, contradiuen l’anhel de l’esprit. Omplir el buc cada dia el manté en vida. La fam el fa sentir-se viu.
Però els àngels existeixen.
M’ho va confessar un dia el pobre diable, gat vell:
-Et pot semblar estúpid, a mi t’asseguro que també, però, noi, així es. Això es el què es.
-Els àngels, i el seu amor irrefutable. Tan esgotador com inesgotable.
Àngels que només esperen el moment de trobar-te. Àngels que han escollit guarir-te, salvar-te. A canvi de rendir-te, de deixar-te.
-Quan siguis nu sota la pluja vindran a eixugar-te. Dubtaràs si et convé aquell aixopluc confortable. I recordaràs els vells temps, quan et creies indomable.
Pobre descregut, tan hi fa allò que tu pensis.
La veritat, ja ho saps, es allò que es creu un altre.
Allò tan increíble com es estimar-te.
.
.
.
Quan surt a la finestra petites llàgrimes als ulls
i els seus ulls… oh, com li llueixen!
Cians, verds i violetes.
Grocs daurats i magentes.
Son dos arcs de Sant Martí que m’apunten amb les fletxes.
Beneït dolor dels seus dards de mil colors!
Cians, verds i violetes.
Grocs daurats i magentes.
Llums de colors il.luminant-me a la foscor.
Ulls humits d’un amor ple d’incertesa.
Tristos Cians, Verds esperançats, enardits Violetes.
Grocs ben Daurats i confortables Magentes…
jo tots els veig quan ella surt a la finestra.
A la finestra de la seva fortalesa.
.
.
.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zobk90as-nM[/youtube]
com raigs de sol travessant la pluja,
així surt de dins seu la llum ensisadora
ulls que mai cap drac mirar no gossa
doncs a tothom que la veu enamora.
Bona diada de Sant Jordi
molts mesos sense gairebé dormir i el cansanci ja forma part de mi.
Es una plaga, son per tot arreu, a cada passa que fas els veus, aturats a qualsevol racó, expectants, envoltant-me, discretament perseguint-me… Em volen menjar el cervell.
Però no em deixaré vèncer fàcilment, jo no soc un d’ells!
No, no, no! em volen fer dubtar, no m’enredaràn pas, perquè ells han perdut el cap i ningú els hi tornarà, envejosos, em volen com son ells però…
jo m’ho he currat molt, perquè per desgràcia seva fins ara he estat més espavilat i valent que tots ells…
Oi que sí? veritat que jo soc millor que ells?
no vull ser un d’ells, lluitaré per seguir viu.
Però cada dia son més i sembla que no puc fer-hi res.
Ells son els tzombis, i cada dia son més, els expectants tzombis aturats, i em volen menjar el cervell
però jo (encara) soc viu
oi?
si us plau, que no em mengin el cervell…
i finalment he passejat pel boulevard
on els figurants van vestits de gala
de negre porpra i daurat
mentre em riuen totes les gràcies
discretament paren la mà
vaig en un cotxe blanc molt gran
i a tot déu saludo amablement
amb la mà amunt i avall
amunt i avall pel brut i trist boulevard
oh déu meu!,
déu i ajuda arribar fins aquí
ensopegant totes les pedres…
les pedres que a Roma fan camí
i finalment a la tarda passejant
pel brut, trist i amarg boulevard
on hi ha mercat els dies de festa
inclòs les de guardar
on els idòlatres cerquen pòsters
de jesucrist superestar
on les criatures s’ens apropen
i amb llur càndida bellesa
ens justifiquen els pecats
oh déu meu!
déu i ajuda arribar fins aquí,
posant moltes pedres als que
a Roma duen tots els camins
he de trobar un de sortida
que no ens faci semblar tan mesquins
i a la fi guanyar-me el cel
enlairant-me ben amunt
aixecant el vol i deixant
aquest trist i amarg
brut i podrit
boulevard
… flai flai flai agüei
[youtube]http://youtu.be/dWz60eDeud4[/youtube]
A la fi del món he estat
no soc foll, en vinc d’allà
no ens queda gaire temps
ara heu d’escoltar:
He dormit sobre els fems
he somiat sota els estels
Travessant muntanyes i deserts
Per Artur i els Cavallers
Víkings bogant contra el vent
la fi del món ens sorprèn
son els monstres de l’Avern
desvetllant el seu secret
No soc foll, en vinc d’allà
tu no hem creus, però també cauràs
no sents que ja s´acosten?
la fi del món ha arribat
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=k0UbJsRkbsw&feature=share&list=UUkNRtyynoRyg9zwhp98e2iw[/youtube]
de quina manera son les coses
que no agraden als meus ulls
si no veus el mal que sembres
demà veuràs quant mal reculls
de quina manera son les coses
que m’ensenyen a menysprear
vindrà el temps de fer-nos savis?
o el nostre temps s’esgotarà
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6F716vPcZAY[/youtube]
quin futur m’espera, arribaré a ferme gran?
potser em faré soldat, que puc esperar
si soc espavilat ben segur tindré un demà
hi havia una vegada una terra que era plana
i com a tal tenia dos cares…
Un home que veu i el que veu no li agrada un canvi demana, doncs pensa que el progrés es sempre un resultat intrínsec. Que n’és d’optimista-ment beneit.
la terra es plana si la mires a la cara, la lluna es negra si la mires pel darrera
Un senyor que mira i del que mira malfia es defensa i posa en guarda. Sap que l’evolució no necessàriament implica progrés. Per això es covardament conservador.
de quina banda venia la força que cap a un cantó o l’altre la terra mai decantava?
Fart de demagògies. No hi crec en els que sempre manen ni estic amb els que només demanen. Dos cares i la mateixa moneda… al cantounduru estic de tots plegats i si jo plego ja serem tots iguals de plans.
malgrat tot, la tossuda terra, endavant sempre girava
i jo que al cantu de les dos planes era, els estels mirava o la pols em menjava
La mateixa moneda sempre té dos cares, agafant-la pel cantu i llençant-la a l’aire
neix una tridimensional esfera, un espectre que roda-vola emeten noves imatges.
«una nit estelada i un foc de camp
hi ha un coiot q’em borda i del vent sento l’udol
només soc un cowboy solitari en el camí
cavalcant sense pressa cap a la posta de sol»
tutu tú, tutún / tutu tú, tutún
tutu tú / tan tan tatún
Soc només un cowboy solitari en el camí
pensant en aquella dona i en les nits que vam sortir
cavalcant plegats de pel a pel
se’m fa estrany recordar l’ahir
Roda que roda
i torna a voltar
abans de menjar el terra
deixam volar
Roda que roda
i deixam anar
com un cowboy en un rodeo
Em vaig perdre a Texas i no recordo el seu nom
totes aquelles senyoretes que’m semblaven ben bé iguals
vaig creuar la frontera de festa fotre cap a Mexico
ara penco en un rodeo desfogant poltres arrauxats
Roda que roda
i torna a voltar
abans de menjar-me el terra
deixam volar
Roda i roda
i deixam anar
com un búfal desbocat
tutu tú tutún
tutu tú tutún
Està bé my friends, només deixeu-me anar
com un cowboy en un rodeo
… Allà vaig!
[youtube]http://http://youtu.be/AgST27FIzNg&feature=share[/youtube]
Roda que roda
i torna a voltar
movent els dits
amunt i avall
Roda i roda i deixat anar
la vida de cowboy
la vida que he triat
traducció al català «aproximada» i un pel lliure de la cançó «Cowboy Song» de Thin Lizzy
I retrobaré el somriure de l’infant
quan per primer cop salta la tanca
endinsant-se en un mar verd
intens
on les flors de vius colors
son l’escuma d’un nou temps
el perfum del bell amor
que en onades porta el vent
Sant Jordi 2012
«Ha sobreviscut a mil batalles, però amb la sensació de no haver guanyat mai cap. Conscient de que la guerra té per a tots un final, ni tan sols el que de ell ha de transcendir pot dominar»
A la ràdio una entrevista amb Rafel Nadal, ex-director de El Periódico de Catalunya i germà de l’ex-conseller i ex-alcalde de Girona Quim Nadal, presentant el seu darrer llibre «Quan érem feliços» sobre records d’infància i de família.
Explica Nadal que es d’una generació filla dels que van patir la guerra. Recorda el silenci dels pares per ocultar als fills aquell drama. Tot aquell immens dolor. I raona o, entenc jo, suposa que amb aquella actitud el que volien els progenitors era que ells, la nova generació, havien de construir un món nou lliures (fins i tot de tota mena d’informació) d’aquell gran pecat.
«A la guerra no hi ha bàndols de bons i dolents» em deia l’avia Sisqueta quan jo tenia 8 anys i li preguntava perquè els bons no vam guanyar la guerra. Fa poc he vist Pa Negre. Amb el pare comentem la pel.licula, i m’explica cóm el padrí fou perseguit pels rojos i empresonat pels nacionals.
El pare es del 37, un primerenc d’aquella generació de la qual Rafel Nadal en forma part. Han estat testimonis excepcionals, la família Nadal fins i tot còmplices necessaris en construir aquest món nou que ara no sabem on va.
Ben segur, per a evitar una barbàrie tan sols hi han dos vies: la por de ser castigats o tenir consciència humana. La por es generalment absent en períodes de fam i la consciència humana particularment inexistent en els psicòpates que s’aprofiten i utilitzen els humans que han perdut la por.
En Joan March va crear un imperi fent contraban, enfonsant vaixells per cobrar l’assegurança, fent de doble agent per nazis i anglesos, finançant a Franco la guerra i creant la banca que avui remena les cireres els diumenges al palco del Bernabeu. Però mai més va poder tornar a Santa Margalida, Mallorca, la terra dels seus pares. Només acostar-se la gent del poble l’apedregaven, doncs el feien culpable de la estranya mort de l’amant de la seva muller. Això per si sol ens podria explicar perquè aquí no tenim màfia a la calabresa.
«no som gaire cosa més que una fulla volada pel vent, som un cistell ara buit ara mig ple ara trencat i oblidat, demà llenya per cremar. I tot i això de vegades hem sento com un Déu Invencible Immortal i Omnipresent, paradoxes de la vida «
El viatger s’atura. Des del turó observa la civilització.
Singulars construccions sobresurten dalt d’un mar d’activitat humana.
Quants des de les finestres d’aquests gratacels, mirant el tros de terra que ara trepitja el viatger van sommiar un pont?
… un pont que’ls dugués mes amunt de la resta, allà on només habiten els campions,
els garants que el triomf es la recompensa, assegurança de vida gairebé eterna.
Un pont per travessar sense escrúpuls, la guia es diu Cobdícia.
…Cobdícia, bastarda conseqüència de la vital ambició humana.
El viatger observa la lluita dels gratacels per destacar-se.
Cobdícia construeix, lluny de l’original ambició arquitectònica:
l’equilibri entre necessitat i harmonia.
Es l’ambició humana, tan a la vora de la cobdícia, ben lluny de la prosperitat.
hi ha tradicions particulars, o superticions a nivell individual.
Cadascú se sap les seves i jo miro de ser fidel a les meves, tot i que de quan en quan i potser per no veure’m al mirall com un ritualista paranoic miro de no practicarles.
Des de fa molts anys la primera cançó amb que em regalava les orelles (i segurament desagradava a uns quants que m’envoltaven) no va sonar al meu tocadisc, ni la vaig cercar al youtube, ni la vaig reproduir al mòvil. Només dins el meu cap uns acords de guitarra van sonar. Algú que en sap de les meves manies persecutories va preguntar.
Aquest any no hi ha la «meva» cançó per a començar l’any!
No em va caure el cel a sobre, ni la terra es va obrir sota els meus peus.
Quarts de vuit del matí, 2 de gener i tot just comença a clarejar.
L’emisora que sintonitzo cada matí es perd en una carretera oblidada, cerca de sintonia automàtica, cinquena i gas en una recta llarga, el Sol ja s’ha llevat sobre els turons, i una música que m’es molt familiar comença a retronar pels altaveus… cangueli: l’emissora no l’he triada jo; eufòria: ni crec ni deixo de creure, però ,cullons, aixó es rocanrrol!
Soc en camí, a l’autopista, aquest any també serà dur aquí a l’infern. Sort que els colegues sempre estàn allà esperant en un billar. Bon any i Bon Scott!
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IyUvjeJkfKM[/youtube]
me fet un poema
me le fet a sobre
no era pas gaire cosa
només el meu poema
i ella se l’ha endut
merda de pluja
un mes de novembre
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2R5bvMLzZd4[/youtube]
escolto a la ràdio que Fitch, una d’aquelles agencies que com Moody’s ultimament es dediquen a fer més gran el sac dels homes d’or ( en anglés: «goldman’s sac» tal qual, i si no t’ho creus no es cosa meva) ha rebaixat la qualificació de la ciutat de Barcelona.
Pocs dies abans ens publicitaven dades en que Barcelona bat records, i es capdavantera, es turisme de creuers de luxe. Seré malpensat si crec que el que els senyors de les agencies de qualificació busquen es rebaixar-se el preu de les seves properes vacances a la ciutat comtal?
Estaria molt bé veure’ls pel passeig de gràcia fent bones compres que només sous com els seus es poden permetre, un bon refrigeri en una selecta cafeteria de Rambla Catalunya, i camí de baixada cap a Colom, de tornada al vaixell, una paradeta a Les Rambles on uns trilerus, professionals del tocomotxo de veritat, com només ho poden ser els autoctons del barri xinu, els hi foten tots els calers de la cartera «dondestà la bolita, dondestà labolitaa…»
Mentrestant molts habitants d’aquesta ciutat seguim estupefactes, doncs molts locals i pisos estan per vendre o llogar des de fa temps i els preus van a la baixa, i els bars de les rambles foten 12 euros als guiris per una gerreta de cervessa. Algú s’està embutxacant una pasta, i em temo, no es el cambrer que serveix, pot ser ni tant sols el que regenta el negoci, que paguen aquests locals de lloguer? quin benefici (en tant per cent, si us plau, jeje) en treiem la resta de conciutadans?
el sol
que’m marcarà les hores
els estels
per trobar dreceres
mai no donen els diners
l’interes de fer poemes
un dia marxaré
evitant de fer els camins
que els pobres fan per rics
i marxaré
sense el peatge de les presses
i el sol
qu’em marcarà les hores
i els estels
que’m duràn dreceres
mai no donen els diners
l’interes de fer poemes
Dia 15,
i carda un fred de cullons, i quina humitat
set fica dintre i et trenca els ossos.
i 2 setmanes per cobrar, encara.
i em fa l’efecte com si faltes un any.
i aquella bruixa te la mà furadada…
-Bon dia, apagui el motor…
qui em manava a mi liarma amb aquella… dona?
amb aquella foca!
…aquella foca del tropic. Miamol, miamol! miamol aqui miamol alla
Si es lo que diuen: tiren mes dos mamelles… A la ques descuidi la facturu de tornada a Sto Domingo d’una puntada…calma, Domingu, calma, que ja tens dos pensions alimenticies que pagar…
-…l’assegurança…
i es clar, tot s’apuja, i no hi arrivo. El gasoil que estic per anarhi a peu a tot arreu, el tabac que sort que ja no es fuma als bars que si no em fumu mig sou amb dos canyetes, les putes, ostia les putes si q’han baixat els preus!(m’ho apuntare que despres no m’enrecordo)
-bufi fins que digui prou
mira que faig totes les hores que puc, que miro d’estalviar, pero es que els diners sen van no se com.
Tot son despeses, imprevistus, la hipoteca, els impostos, es que no paren de sablejarte per tot arreu!
-llums de recanvi?
I tothom està igual, ara, a la Gene diuen d’hipotecar per poder pagar les nomines, no se on arrivarem!
be, fora pensaments, Domingu, que no et concentres prou en la feina i despres se m’escapa alguna cosa…
-triangles? carta verda? surti del cotxe si us plau… disculpi, a abandonat el vehicle sense el xalec reflectant reglamentari
A trevallar Domingu, Catalunya et necessita!
-… son 150, signi aqui si us plau
M’agradaria ser morta
absolutament no existir
ausent d’aquí i de tot arreu
però com ho faria?
…sempre hi han ponts
El Pont de Brooklyn m’encanta
haurà de ser unaltre
Un de lleig i sense vistes
malgrat que…
… m’agraden tots els ponts
tots tenen quelcom i amés
mai he vist un pont que sigui lleig
.
el text es una aproximació espontànea i lliure en català d’un extracte de la traducció castellana de Marilyn Monroe, Fragmentos de Seix Barral (novetat octubre 2010)
un dilluns al vespre qualsevol,a un carrer de Barcelona:
-… pues te envie un mail…
-pero tu tio que te piensas, que yo trabajo, que no me toco el chichi!! que no estoy mirando fotos tol dia en el feisburq como tu!
-churriii! cielo, como eres!…
i van seguir carrer amunt, agafadets de la ma, mentre la boirina i la poca llum dels fanals de la ciutat anaven esborrant llurs siluetes.
Gateta, sempre ens quedarà Paris. Tornamela a tocar Sammy…
ploreu bufons ploreu poetes / que la lluna ara es morta /aquesta nit no fa serena / ploreu bufons ploreu poetes / ploreu també tots els gats negres
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=b_SSMfeZIvI[/youtube]
en el vell mirall dels nostres somnis / els peus d’ un home fan polseguera / hem d’anar ben lluny / enllà milions d’estrelles / hi ha d’haver un nou estel / que farà miular els gats negres
«la culpa es de los padres que las visten como putas» (Torrente I)
Vist amb una mica de perspectiva la evolució de l’home i de les societats que va formant, no sempre equivalen a un progrés en positiu.
Em temo que al igual que físicament venim del micu degut a les mutacions casuals que la selecció natural de Darwin va crivant, en el pla social els problemes que s’ens presenten no sempre els resolem amb la «categoria» que s’hauria d’esperar de tot un Homo Sapiens. Siguem més humils sius plau!
I el pitjor: quan aquestes «solucions» es converteixen en tradició, norma o religió.
Que la filla es molt guapa, doncs tapemla bé que no ens la prenguin…
aquest remei pràctic d’algú temerós del que li pogués passar a la filla va tenir tant d’exit en alguns paisos, que allà ja ningú s’enrecorda per què totes les dones han d’anar tapades de cap a peus.
Generacions d’homes que no tenen el «problema» davant dels ulls. però que no l’han resolt interiorment.
La dignitat sempre es mes humana quan va despullada.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2zjADAK4ODg&feature=share[/youtube]
escrit mentre escoltava walk all over you
un bon lloc per fer amics
«Holaa, Boon Díiaa!, son les 8 del matí i des de trànsit ens informen que hi ha un embús important a les rondes… sembla ser que un camió ha perdut part del carr…bssseisfrrsssxxweist… EN ESPAÑÑA lo que hace falta son un par… bsserrggsssxseiifrosw… caADÉenna DíaaAAl!…brsssgquesñljksfjd… la guardia urbana recomana als conductors atrapats a la ronda que es carreguin de pacieeènciaaa…»
No donguis mai l’esquena
quan lluites al seu mòn
Si tens sang a les venes
no et posis de genolls
el mòn que ells ens venen
al meu barri ja no hi cap
i ells
sempre que em veuen
sempre em volen aixafar
Mai no t’agenollis quan lluitis al seu mòn
Mai no t’agenollis, el teu barri els farà por!
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=_9fYfwDLmzM&feature=share[/youtube]
i digue’m, digue’m perqué
quan tú em mires
jo no et veig
quan em grabes en videu
quan em vigiles el correu
quan em fas alçar la veu
jo no ho se pas el que tú em fas
quant m’estimes? jo no ho sé
el que tú em fas, jo no ho se pas
ideat escoltant aquesta cançó:
http://www.youtube.com/watch?v=vC-WK5wMUxE&feature=related
i penjat al feisbuq 31 maig 2011
dissabte faig cas a en Guardiola, em llevo d’hora, vull ser imparable, i pujo cap a una muntanya a prop de Conesa.
La nit abans, l’Agus, mun germà, se n’enfot: que nanu, tú com el Moisés de la barba, baixaràs amb dos pedres escrites per Déu?
Dalt el cim, una petita ermita i una pila de pedres ben posades sostenen un pal i una bandera feta uns parracs.
Les pedres no porten res escrit, però jo baixo pensant que la senyera m’ha parlat pels descosits.
Bona diada a tothom
Felicitats al mòn dels castells per la publicitat que, suposo, fa que la Unesco ha decidit que els castells (human towers) siguin patrimoni inmaterial de la humanitat.
uns senyors, a ultima hora i per carta, han intentat boicotejar la festa castellera alertan a la comitiva reunida a Nairobi que hi han menors implicats en l’asuntu.
Deixo de banda la Unesco, el flamenc, la dieta mediterrània i el patrimoni que costa esmorzar a Nairobi.
Deixo també de banda la gran repercusió internacional que tindrà la nominació. Segur que el NY Times obre demà amb la notícia.
No faré hipòtesis que hem portin a descubrir una conexió entre un grup valencianista de blaveros i altres sectors de la ultradreta amics de la fiesta nacional amb ganes de donar una estocada de revenja.
Vull deixar tot aixó, i concentrarme en imaginar el nen o nena que está pujant, trepitjant espatlles, tivant pantalons, ensumant aixelles… tots els sentits en una sola direcció: amunt.
El pare, el tiet o l’avi, o tots plegats, deuen ser a sota, fent pinya. I l’anxaneta ja es dalt. L’alcalde, el cap de bombers i el capellà aplaudeixen des del balcó de l’ajuntament.
En aquell instant, la mà alçada, tots els ulls mirant a ell, els dits oberts gratan el cel. I el temps s’atura. El sentit de la vida?
Aixecar el braç i baixar.
Torna a casa content, el dinar a taula, una hora de tele quan els deures son fets, demà a l’escola, tot està pensat pel seu bé…
però aquest matí per un instant…!
publicat al feisbuq 16 novembre de 2010
