la pluja era fina i fresca de nit tardorenca,
caminaven a través del camp de batalla en què s’havia convertit el parc després del concert,
avançant muntanya avall amb dificultat,
esquivant altres que arrossegaven els peus sobre una catifa de llaunes buides i vidres trencats,
algú havia encès una paperera i xops com anaven es van apropar,
com un acte reflex els dits de les mans es van entrellaçar,
i aquells dos caps, de llargs i sans cabells, l’un amb l’altre és van recolzar,
com dues cireretes arrencades de la branca, a punt de madurar 🍒
(memòries possibles o inventades a la Barcelona preolímpica)
