Tot sovint em perdo i penso i llavors veig que d’aquí milions d’anys-llum els nostres tàtara-tàtaranets poblaran els confins de l’univers. A causa de la no gravetat seran esfèrics, com pilotes de nivea. I en apropar-se un a l’altra no es podran abraçar i aleshores vibraran de desconsol sense entendre més aviat res perquè potser no recordaran d’allà on venen. Igual que nosaltres, vés!
Volem volar i volem i fer volar coloms tampoc ens costa gens. Perseguim acomplir fites on a tothom emmirallarem. Però hi ha una gran cosa que és petita i que vol que la cuidem. Que a estones som feliços sense fer cap pensament.
Miro el cel i els estels i tot sovint em perdo endins de l’univers. I pujo a una cadira a recitar com si fos una nadala que cantés als quatre vents: Que som petites coses, ja ho sé. Què infelices endebades volem el que pensem. Oblidant de vegades, sempre gairebé, una gran petita cosa: que el millor que tenim és que estimem.
A la meva petita que amb els seus bracets a cada dia m’estreny més fort
