«Amb l’armadura del bell sentiment, noble i igualitari, acabada d’estrenar, partia lluent i flamant cap el desert. A la mà com un puny i amb braç ferm aguantava, ufanós, l’estendard del jurament d’un amor tan impossible com etern. La promesa que davant la jove donzella de la qual el favor mai obtindria ell, vell i senil, tot just havia fet. Tot l’honor de la seva justa lluita a l’amorós record d’ella era dedicat.»
El tercer cop que hem vas trobar jo maldava errant pel desert. El sol despietat em cegava mentre abnegat intentava fruir de bonics contes plens de dolces dames i gentils cavallers.
I junts vam passejar una estoneta. El primer amor. Quina alegria, quan ja no m’ho esperava, per fi retrobar-te.
I si un dia… No ho diguis! Sempre. Com ara. Serem amics.
Va ser fàcil deixar-nos anar. Presagi de que mai res es tan fàcil.
I ben aviat, sola, vas haver d’emprendre la teva travessia particular. Tot just després de fer-me saber que, malgrat jo, l’home de la teva vida soc jo. I tu que per mi present allà sempre has estat. Però mai tenir-te aquí, amb mi, he sabut.
Tu i jo mai serem amics. Mai vàrem ser amics.
I si un dia alguna cosa passa direm que no ha estat res. Traint la memòria, doncs tu i jo sabem que les estones que hem estat junts hem fet florir el desert. Miratge direm.
I tu seràs tan forta com sempre ho has estat. De mentres jo passo millor els còlics somiant-me enamorat.
El desig de l’un i l’altre, descompassat, ens separa o ens empeny cap un forat.
No som amics. Però sempre fingirem amb amable cordialitat.
«Ni tota la pols del desert que arrossegava, davant d’aquell sol implacable, amagar podia els bonys i escletxes que escut i armadura, en altres temps esplèndida i flamant, ara lluïa. I l’estendard: el pal a la ma, com un puny, recolzat al cos esmerlit entre espatlla i clatell. El drap ara eren quatre parracs descosits per la força del vent.»
Et prometo que seré lliure. Arrivarà el dia que lliures podrem caminar plegats. Fent-nos costat.
I jo ja sóc lliure. Fí.
