molts mesos sense gairebé dormir i el cansanci ja forma part de mi.
Es una plaga, son per tot arreu, a cada passa que fas els veus, aturats a qualsevol racó, expectants, envoltant-me, discretament perseguint-me… Em volen menjar el cervell.
Però no em deixaré vèncer fàcilment, jo no soc un d’ells!
No, no, no! em volen fer dubtar, no m’enredaràn pas, perquè ells han perdut el cap i ningú els hi tornarà, envejosos, em volen com son ells però…
jo m’ho he currat molt, perquè per desgràcia seva fins ara he estat més espavilat i valent que tots ells…
Oi que sí? veritat que jo soc millor que ells?
no vull ser un d’ells, lluitaré per seguir viu.
Però cada dia son més i sembla que no puc fer-hi res.
Ells son els tzombis, i cada dia son més, els expectants tzombis aturats, i em volen menjar el cervell
però jo (encara) soc viu
oi?
si us plau, que no em mengin el cervell…
