A la paret d’un bar escrita la cançó d’un profeta.
Imagino el somriure satisfet d’aquell poeta avar.
Aquell que morí a trets d’un fanàtic seguidor.
Hi ha que segueixen penjant i despenjant imatges per a construir el sagrat temple d’un cobejat just mon.
Altres s’obliden de les cares mentres fan un món millor.
Imagino que no hi hagués cel o infern on, depèn de què, poguéssim anar a parar. Què de sols ens hi trobaríem, al principi dels temps, enmig de l’espai!
Seria doncs més fàcil poder triar? Les respostes només es troben al deixar d’imaginar.
Matar les icones i deixar d’imaginar el que cada dia, fet a fet, faig realitat.
Escriure la lletra i oblidar-se del poeta.
