guerra

«Ha sobreviscut a mil batalles, però amb la sensació de no haver guanyat mai cap. Conscient de que la guerra té per a tots un final, ni tan sols el que de ell ha de transcendir pot dominar»

A la ràdio una entrevista amb Rafel Nadal, ex-director de El Periódico de Catalunya i germà de l’ex-conseller i ex-alcalde de Girona Quim Nadal, presentant el seu darrer llibre «Quan érem feliços» sobre records d’infància i de família. 

Explica Nadal que es d’una generació filla dels que van patir la guerra. Recorda el silenci dels pares per ocultar als fills aquell drama. Tot aquell immens dolor. I raona o, entenc jo, suposa que amb aquella actitud el que volien els progenitors era que ells, la nova generació, havien de construir un món nou lliures (fins i tot de tota mena d’informació) d’aquell gran pecat.

«A la guerra no hi ha bàndols de bons i dolents» em deia l’avia Sisqueta quan jo tenia 8 anys i li preguntava perquè els bons no vam guanyar la guerra. Fa poc he vist Pa Negre. Amb el pare comentem la pel.licula, i m’explica cóm el padrí fou perseguit pels rojos i empresonat pels nacionals.

El pare es del 37, un primerenc d’aquella generació de la qual Rafel Nadal en forma part. Han estat testimonis excepcionals, la família Nadal fins i tot còmplices necessaris en construir aquest món nou que ara no sabem on va. 

Ben segur, per a evitar una barbàrie tan sols hi han dos vies: la por de ser castigats o tenir consciència humana. La por es generalment absent en períodes de fam i la consciència humana particularment inexistent en els psicòpates que s’aprofiten i utilitzen els humans que han perdut la por.

 

En Joan March va crear un imperi fent contraban, enfonsant vaixells per cobrar l’assegurança, fent de doble agent per nazis i anglesos, finançant a Franco la guerra i creant la banca que avui remena les cireres els diumenges al palco del Bernabeu. Però mai més va poder tornar a Santa Margalida, Mallorca, la terra dels seus pares. Només acostar-se la gent del poble l’apedregaven, doncs el feien culpable de la estranya mort de l’amant de la seva muller. Això per si sol ens podria explicar perquè aquí no tenim màfia a la calabresa.

«no som gaire cosa més que una fulla volada pel vent, som un cistell ara buit ara mig ple ara trencat i oblidat, demà llenya per cremar. I tot i això de vegades hem sento com un Déu Invencible Immortal i Omnipresent, paradoxes de la vida «

 

 

prosperitat

El viatger s’atura. Des del turó observa la civilització.

Singulars construccions sobresurten dalt d’un mar d’activitat humana.

Quants des de les finestres d’aquests gratacels, mirant el tros de terra que ara trepitja el viatger van sommiar un pont?
… un pont que’ls dugués mes amunt de la resta, allà on només habiten els campions,

els garants que el triomf es la recompensa, assegurança de vida gairebé eterna.

Un pont per travessar sense escrúpuls, la guia es diu Cobdícia.
…Cobdícia, bastarda conseqüència de la vital ambició humana.

 

El viatger observa la lluita dels gratacels per destacar-se.

Cobdícia construeix, lluny de l’original ambició arquitectònica:

l’equilibri entre necessitat i harmonia. 

Es l’ambició humana, tan a la vora de la cobdícia, ben lluny de la prosperitat.