La existència és pendre consciència d’un mateix.
Es el pensament primigeni, aquella idea inicial, de sentir-se únic i complet. De saber-se diferent de tot el demés. I aleshores hi ha un segon pensament que com un abisme entre el jo i el que no ho és apareix: la idea secundària de la solitud. La senyora solitària i jo. La mare que va parir el meu ego, el mirall des d’on miro tot d’altres miralls trencats. Trossets de vidre esmaltat d’allò que jo un cop vaig pensar al mirar-me en un gran mirall: Hola existència!, hola Toni, hola què tal?
Jo, la senyora Solitud i la mare que la va parir…

Tweet