Clareja. Diu adéu al món dels somnis. El son reparador que l’acull compassiu cada vespre. Obre els ulls a un nou dia. El mateix dia que n’era ahir, el mateix dia serà l’endemà. L’esquena postrada sobre la roca. La dura pedra freda on s’estampa cada albada, la realitat granítica que no pot travessar. El sol, com si res anés amb ell, va alçant-se mandrós sobre aquesta vall de llàgrimes que ofeguen tota esperança. I els raigs solars escalfen tota matèria, i comencen a torrar la pell de l’home nu postrat sobre la roca ardent. I l’escalfor eixample el metall de les cadenes que com totes les creences lliguen l’home a la pedra. Escalfa un aire irrespirable. Raigs de sol fent la tèrmica via per on els voltors saben on trobar l’home. Els voltors que puntualment el visiten cada dia postrat nu sobre la pedra aferrat a les cadenes, cremat pels raigs d’un sol de justícia. I celebren un festí en honor d’una culpa antiga. Picotegen les entranyes de l’home nu postrat sobre la pedra lligat a les promeses a falses creences.
Fins que el sol se’n va i torna la nit. I per fi l’home badalla i sent el son proper. I en adormir-se somia que s’eleva, deslligat de les cadenes, allunyant-se de la pedra, pel camí de les estrelles. Diu adéu a la lluna, el mirall que deixa enrere. I ara és un mes entre els estels i els planetes. I els raigs de sol ja només el travessen. Sap per fi que dorm el son reparador. L’albada durà un nou matí on potser finalment despertarà lliure. I als llavis dibuixa un somriure.
