La mare i el seu home, dur i fort com un roure de 80 anys, tenen un hort llogat. Els visito de tan en tan en aquest petit avall que deriva cap a la riera que baixa de Sant Cebrià i mor uns centenars de metres més enllà, sota el pont de la via del tren, a la platja de Sant Pol. És un indret encasolat. Al nord boscos de pinars tapen el camp de futbol i la riera. Turons urbanitzats de xalets inquietants el tanquen a sud, est i oest.
És un grup d’antics hivernacles despullats del plàstic que en temps passat protegia petúnies o clavells. Un dia van florir aquí els millors desitjos que dins el cor tots portem: regalar un ram de flors a una persona estimada o deixar constància a algú, sobre una corona, que els companys mai no l’obliden… per última vegada.
Son rectangles allargats coberts de bigues tubulars semicirculars amb les puntes enterrades a banda i banda de l’ample formant una extensa boveda. Es com introduir se al ventre nu de l’esquelet d’una dissortada balena que un dia les onades de llevant van dur-la a morir sobre aquesta terra sorruda del maresme.
Espais destartalats i farcits de mala herba alguns, d’altres recuperats per a l’horticultura a petita escala nodreixen petits restaurants de maduixes i tomàquets. També omplen cistelles a domicili d’enciams, carbassons o faves. Agricultura ecològica diuen uns. De proximitat afegeixen altres. També horts per distreures una bona estona del poquet que cobra un jubilat, segons la mare. Afegiria jo que també per emmagatzemar una bona pila de pots de conserva de verdura casolana. El seu hort es digne de l’amor que han vessat.
L’avi Rafel, com li diuen els nens, remou amb l’aixada la terra on es disposa a plantar les patates. Ma mare rega unes plantes que fan una flor bonica, d’una flaire sana. Ha estat dur per a ells convertir la selva en un verger. Seiem a taula. Sota l’hule blanc i verd s’amaga una vella porta sobre dos banquets. La primavera es viva i les mongeteres pel canyís tímidament ja s’enfilen.
– penso Toni que aquestes seràn les ultimes faves que aquí ens menjarem. Al octubre ens fan fora.
No puc dir fava. L’aire, en aquest regne vegetal, a la tarda es torna molt pesant.
Penso en què vindrà ara. Passarà l’estiu ràpidament. Com totes les estacions, que per a la gent gran passen volant. La tardor es doncs a tocar. I s’em fa un nus al pensar. Tota la il.Iusió que en aquest hort han posat. Les gotes de suor productes de l’esforç d’arrencar males arrels, d’articular centenars de metres de sistema de rec, de fer parterres per a les margarites, la pesada pica de marbre i la barbacoa de maons, la figuera, el llimoner, l’estevia, la menta i el julivert… L’amor que han dipositat aquí dins i ara no els volen renovar el contracte. Temo veure’ls envellits en un tres i no res. I ara que faràn?
-fill, no pateixis. Mirem les coses per una finestra. Aprofitem les coses bones i mirem de que fer passar les dolentes.
Segueixo patint. No es fàcil enfrontar-se a l’irremeiable adéu a allò que estimes… que has estimat. Penso en l’hort com en l’inevitable cercle de la vida i la mort. I penso que es injusta l’arbitrarietat d’un amo davant uns ancians llogaters. I penso en les il.lusions que es trenquen i en quantes vegades a la vida per seguir endavant has de fer el dol que mai voldries.
Miro per una finestra. I em pregunto si he sabut estimar prou be els horts que han estat els cossos dels que m’han deixat ser llogater. I també em pregunto si he sigut un bon amo del meu propi hortet.
