Hi ha un truc que fan servir aquells psicòlegs que s’asseuen en enfront del client i de tant en tant diuen ‘ahaà’ i fan que anoten quelcom que els pot haver semblat interessant en un paper. Quant el pacient ja porta tres quarts d’hora explicant els seus neguits despullant-se d’una a una de totes les màscares que l’emparen l’altre amb la ma alçada l’atura i amb ulls penetrants l’inquireix: ‘però, i tu, què vols?’
El pobre client es queda atordit sense poder dir res. Perquè en el fons no vol res.
Hi ha un vell mètode budista que a través de la meditació repetitiva aconsegueix el mateix resultat. Per a què us explicava jo això ara? … Ah sí!
Hi havia una vegada uns cavallers asseguts en una taula que no era quadrada que van tenir la bona pensada de recórrer tots els confins del món per cercar el sant graal que Jesús alçà al darrer sopar confiant que, sent el que havia dut en forma de vi la seva sang, si el trobaven i feien veure d’ell a tothom la humanitat per sempre més seria salvada. Varen partir cofois amb la joia de ser els protagonistes de la missió més gran que mai hom podés contar. La copa havia de ser d’or amb pedres incrustades o el senzill got de fusta d’un obrer? Així és com ens ho expliquen a ‘Indiana Jones y la ultima cruzada’. Però en veritat no van trobar res. Alguns cavallers van morir assedegats en un desert. D’altres ofegats a les gèlides aigües del cercle polar o congelats al cim de l’Everest. Hi van haver que desistiren enlluernats pels cants de sirena que els feien oblidar que eren però amb l’amargor de recordar qui havien estat. Finalment sembla que un tal Perceval va topar-se amb el vas. El greal no era un calis miraculós. Només que un got per beure… i per veure que al capdavall ell també era un got.
Quan de tornada li van preguntar si l’havia trobat, ell va respondre: Jo sóc el Grâal. Del què tu l’omplis en beuràs.
