hi ha tradicions particulars, o superticions a nivell individual.
Cadascú se sap les seves i jo miro de ser fidel a les meves, tot i que de quan en quan i potser per no veure’m al mirall com un ritualista paranoic miro de no practicarles.
Des de fa molts anys la primera cançó amb que em regalava les orelles (i segurament desagradava a uns quants que m’envoltaven) no va sonar al meu tocadisc, ni la vaig cercar al youtube, ni la vaig reproduir al mòvil. Només dins el meu cap uns acords de guitarra van sonar. Algú que en sap de les meves manies persecutories va preguntar.
Aquest any no hi ha la «meva» cançó per a començar l’any!
No em va caure el cel a sobre, ni la terra es va obrir sota els meus peus.
Quarts de vuit del matí, 2 de gener i tot just comença a clarejar.
L’emisora que sintonitzo cada matí es perd en una carretera oblidada, cerca de sintonia automàtica, cinquena i gas en una recta llarga, el Sol ja s’ha llevat sobre els turons, i una música que m’es molt familiar comença a retronar pels altaveus… cangueli: l’emissora no l’he triada jo; eufòria: ni crec ni deixo de creure, però ,cullons, aixó es rocanrrol!
Soc en camí, a l’autopista, aquest any també serà dur aquí a l’infern. Sort que els colegues sempre estàn allà esperant en un billar. Bon any i Bon Scott!
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IyUvjeJkfKM[/youtube]
