Davant casa teua m’aturo i m’inclino i arran la porta et deixo la flor en una escletxa, recolzada a la paret. Com un home greu i solitari portant flors al cementiri sóc aquí, vetllant en silenci l’amor que un dia no pas prou vam saber guarir. M’agafo de mans i guardo silenci. Em resigno a pensar que no hi haurà contesta. Ni tan sols una desagradable i franca protesta. Contemplo els pètals de la rosa i els voldria veure obrir, vellutats i granatosos, com se m’obrien, generosos, els vermells llençols del teu llit. Creuaria els dits si amb això funcionés…
Falling in love… Caure d’amor, hauríem de traduir.
El mal d’amor que als humans ens penja deu ser al cor una escletxa que rarament sabem omplir. Ens piquen, molt i molt molestes, les fletxes que en Cupido, trapella, ens llença divertit. Caure per a què? Per a poder de nou aixecar-nos tot exhibint les ferides que ens han fet més savis, més forts, per a altre cop oblidar-nos-en i tornar a tastar aquesta fel amarga, aquest metzinat punyal que com un turment se’ns clava i furga el nostre pit ansiós?
Si caure és adonar-se que sense estimar res no té sentit, si és per fi despertar-se d’un infèrtil malson… Benvingut sia doncs aquest mal que no atén a raons!
Adéu estimada, potser (desitjo almenys) fins l’any vinent. Marxo lleuger, potser com el nen gamberret que pica els timbres de matinada i espantat per la trastada escapa corrents. Ja se sap que els covards hem vingut a aquest món a aprendre ser valents.

Tweet