hi havia una vegada una terra que era plana
i com a tal tenia dos cares…
Un home que veu i el que veu no li agrada un canvi demana, doncs pensa que el progrés es sempre un resultat intrínsec. Que n’és d’optimista-ment beneit.
la terra es plana si la mires a la cara, la lluna es negra si la mires pel darrera
Un senyor que mira i del que mira malfia es defensa i posa en guarda. Sap que l’evolució no necessàriament implica progrés. Per això es covardament conservador.
de quina banda venia la força que cap a un cantó o l’altre la terra mai decantava?
Fart de demagògies. No hi crec en els que sempre manen ni estic amb els que només demanen. Dos cares i la mateixa moneda… al cantounduru estic de tots plegats i si jo plego ja serem tots iguals de plans.
malgrat tot, la tossuda terra, endavant sempre girava
i jo que al cantu de les dos planes era, els estels mirava o la pols em menjava
La mateixa moneda sempre té dos cares, agafant-la pel cantu i llençant-la a l’aire
neix una tridimensional esfera, un espectre que roda-vola emeten noves imatges.
curiós que qui veu el progrés com algo intrínsec sigui un home, i qui es malfia per por i es conservador sigui un senyor.
molt bonica la idea de fer-la voltar i crear una esfera il·lusoria.