«Ha sobreviscut a mil batalles, però amb la sensació de no haver guanyat mai cap. Conscient de que la guerra té per a tots un final, ni tan sols el que de ell ha de transcendir pot dominar»
A la ràdio una entrevista amb Rafel Nadal, ex-director de El Periódico de Catalunya i germà de l’ex-conseller i ex-alcalde de Girona Quim Nadal, presentant el seu darrer llibre «Quan érem feliços» sobre records d’infància i de família.
Explica Nadal que es d’una generació filla dels que van patir la guerra. Recorda el silenci dels pares per ocultar als fills aquell drama. Tot aquell immens dolor. I raona o, entenc jo, suposa que amb aquella actitud el que volien els progenitors era que ells, la nova generació, havien de construir un món nou lliures (fins i tot de tota mena d’informació) d’aquell gran pecat.
«A la guerra no hi ha bàndols de bons i dolents» em deia l’avia Sisqueta quan jo tenia 8 anys i li preguntava perquè els bons no vam guanyar la guerra. Fa poc he vist Pa Negre. Amb el pare comentem la pel.licula, i m’explica cóm el padrí fou perseguit pels rojos i empresonat pels nacionals.
El pare es del 37, un primerenc d’aquella generació de la qual Rafel Nadal en forma part. Han estat testimonis excepcionals, la família Nadal fins i tot còmplices necessaris en construir aquest món nou que ara no sabem on va.
Ben segur, per a evitar una barbàrie tan sols hi han dos vies: la por de ser castigats o tenir consciència humana. La por es generalment absent en períodes de fam i la consciència humana particularment inexistent en els psicòpates que s’aprofiten i utilitzen els humans que han perdut la por.
En Joan March va crear un imperi fent contraban, enfonsant vaixells per cobrar l’assegurança, fent de doble agent per nazis i anglesos, finançant a Franco la guerra i creant la banca que avui remena les cireres els diumenges al palco del Bernabeu. Però mai més va poder tornar a Santa Margalida, Mallorca, la terra dels seus pares. Només acostar-se la gent del poble l’apedregaven, doncs el feien culpable de la estranya mort de l’amant de la seva muller. Això per si sol ens podria explicar perquè aquí no tenim màfia a la calabresa.
«no som gaire cosa més que una fulla volada pel vent, som un cistell ara buit ara mig ple ara trencat i oblidat, demà llenya per cremar. I tot i això de vegades hem sento com un Déu Invencible Immortal i Omnipresent, paradoxes de la vida «
