Felicitats al mòn dels castells per la publicitat que, suposo, fa que la Unesco ha decidit que els castells (human towers) siguin patrimoni inmaterial de la humanitat.
uns senyors, a ultima hora i per carta, han intentat boicotejar la festa castellera alertan a la comitiva reunida a Nairobi que hi han menors implicats en l’asuntu.
Deixo de banda la Unesco, el flamenc, la dieta mediterrània i el patrimoni que costa esmorzar a Nairobi.
Deixo també de banda la gran repercusió internacional que tindrà la nominació. Segur que el NY Times obre demà amb la notícia.
No faré hipòtesis que hem portin a descubrir una conexió entre un grup valencianista de blaveros i altres sectors de la ultradreta amics de la fiesta nacional amb ganes de donar una estocada de revenja.
Vull deixar tot aixó, i concentrarme en imaginar el nen o nena que está pujant, trepitjant espatlles, tivant pantalons, ensumant aixelles… tots els sentits en una sola direcció: amunt.
El pare, el tiet o l’avi, o tots plegats, deuen ser a sota, fent pinya. I l’anxaneta ja es dalt. L’alcalde, el cap de bombers i el capellà aplaudeixen des del balcó de l’ajuntament.
En aquell instant, la mà alçada, tots els ulls mirant a ell, els dits oberts gratan el cel. I el temps s’atura. El sentit de la vida?
Aixecar el braç i baixar.
Torna a casa content, el dinar a taula, una hora de tele quan els deures son fets, demà a l’escola, tot està pensat pel seu bé…
però aquest matí per un instant…!
publicat al feisbuq 16 novembre de 2010
