Ho sento. Me n’he anat a fer camí. No em queda més remei que ser valent i afrontar l’esforçat camí de mirar de ser feliç.
No m’ho tinguis en compte.
Si se’t va fer llarga l’espera és que’t passava com a mí. La por és el dolor que ens condemna a patir un passat que ja no hi és. A témer un futur que no sabem perquè encara no existeix. Curem-nos cadascú les ferides de l’ahir i fem del futur el millor somni. Però un somni només. Viure el present és ser valent. Aprendre com estimar-se un mateix per entendre com s’estima els demés.
I si tornem a veure’ns mirem-nos els ulls i acordem quin camí, costat a costat, volem seguir. Només lliures decidim.
I juguem com els nens, a qui no els pesa cap destí. La vida com un joc. Jugar ens agrada molt. Si només pensem que el podem perdre no el podem mai fruir. Viure és l’intent. L’intent de ser feliç. Serà divertit.
Gràcies a Don Miguel Ruiz, autor de «Los cuatro acuerdos» i «La maestría del amor».
donx és tant simple com ho acabes de dir
la depresió vé quan penses en el ahir i l’ansietat en la por del demà. I tot son punts de vista dels cervells humans. És al present on has de trobar tot el que tens, ja que no és efímer com ens han ensenyat de petits. Més ben al contrari, és etern, absolut. Sempre és «ara»
El passat és fruit de la memòria, que pot ser enganyosa ja que el cervell comprimeix informació al seu criteri amb quatre fotos fixes que quan vols recordar, ell se n’encarrega de juntar inventant-se tot el que ha eliminat.
El «demà» …. no em facis riure… ningú l’ha vist
Es un «ara» etern l’existencia , i per «ara» poc es pateix. Sempre es pateix per «demà»
Com feia el savi que oblidava una formula que havia apres per tornarla a aprendre de nou i tornar a començar. No deixarse enganyar per la memòria i mai suposar. No creures res que es dona per entes. Gràcies Lluis. Estem dacord en gairebe tot. Mes que ferte riure m’agrada que ens riguem plegats. Gràcies per serhi. Et voilà! La verité..ausitôt elle est partie… Rien à comprendre. Ara podem oblidar i tornar a començar.