Em pregunta una mare, a raó d’ un extens relat que hem fa sobre les atencions que hi dedica als fills, si l’amor que té per a ells es condicional o incondicional.
Oh no! s’ha fet un silenci i sembla ser que realment es una pregunta que espera la meva resposta.
Em sobte una pregunta tan pseudo filosófica provinent d’una mare que jo creuria que se sent amant dels seus fills.
Es més fàcil per a mi donar per suposat que no domina el llenguatge molt millor que jo i que se li han barrejat conceptes de frases fetes.
Incondicional, li hauria de quedar clar, es l’adjectiu que més se li escau a l’Amor quan aquest és universal. Condicional, d’altre banda s’escriu tot sovint darrera d’una altre paraula no menys inspiradora per als humans: Llibertat (de fet crec que ho he sentit dir a més d’un senyor marit quan me’ls ensopego escaqueixats en un bar amb el quinto a la mà. Qué hi fas aquí sense la familia?, pregunto. Ara mateix tinc la condicional, em respon tot murri).
Estic pensant massa i l’aire s’espesseix, el vent s’atura, com si ell i en Bob Dylan també esperessin la meva resposta. Per tant m’aventuro a definir-li sense ajuda de cap diccionari què es el que diferència condicional d’incondicional.
«Condicional es allò que està condicionat. Com per exemple actuar segons una creença o tot esperant un resultat determinat… Per altre banda el que es natural (i ho dic remarcant molt la paraula n a t u r a l, que a mi em sona a iogurt però que a la barcelona biopija dóna molt de rollo a tot el que es vol emmarcar com a gran ideal) el que es natural, deia, no s’agafa a cap condició i per tant es incondicional…com natural es l’amor d’una mare per un fill…»
Buf! Crec que me n’he sortit sense partitura i ja puc tocar el dos (el meu instrument preferit) inventant qualsevol cosa sobre l’atenció que necessiten de mi els meus fills tot expressant el meu pesar per no poder seguir aquesta conversa tant i tant interessant.
«…que ve que s’està aquí parlant… però el primer son ells oi?. Oh sí, i tant! Fes, fes. Fins aviat, Adéu adéu…»
