Però de tant en tant em resulta detestable aquest estat de benestar i preferiria estar nu sota la pluja. (Hermann Hesse)
Àngels
No crec en res, que vol dir, si fa no fa, creure-m’ho tot i a l’hora qûestionar-ho sempre. Com el sol. Cada dia surt. Només es cert això, però, quan ja s’ha fet de dia.
Els àngels existeixen. Perquè no?
Els maleïts àngels i el seu amor inesgotable envers un altre. Oh! Aquell amor irrefutable. Per què discutir-ho, qui soc jo?
Aquell pobre diable…
Gat vell, sabia bé que tots som diferents però tenim necessitats prou semblants que ens condicionen, generalitzen, etiqueten, equiparen i finalment ens igualen.
La mitja tronja? s’ha d’esprémer abans les vitamines no desapareguin.
Assegut al banc de pedra de la plaça, de cara als grans magatzems, llença a l’aire unes miques de vesc. Un munt de colomes se li avesen corrents. Mira amb desgrat el company de banc. Cada dia a la mateixa hora arriba metòdic amb la gàbia del pardal embolcallada en un drap de fer farcells de rancis quadrets beige i negres. L’obre un xic per veure que fa la cadernera, si te fred, gana o per comprovar si encara es viva. Li fa unes poques, ridícules pensa ell, moixaines per de-seguida oblidar-se’n i perdre’s amb la vista a l’horitzó. Allà on els vianants com guerrers creuen ronda St Pere.
L’home de la gàbia, ho sap el gat vell, va enviudar fa poc temps, i ara que es hivern s’asseu una estona, sempre en aquest banc, per anar-se’n tot just uns segons abans no li quedi el cul gelat.
El pobre diable ja ha llençat tot el vesc. Marxa sense mirar enrere. No vol veure que els coloms ja no hi son.
Els ulls se li en van, embadalit, darrere les bones filles que sensualment el carrer pelai enfilen i a la ment li ve aquella dita: «mas vale pájaro en mano que ciento volando». Somriu i nega amb el cap. Les raons de l’estomac, pensa, contradiuen l’anhel de l’esprit. Omplir el buc cada dia el manté en vida. La fam el fa sentir-se viu.
Però els àngels existeixen.
M’ho va confessar un dia el pobre diable, gat vell:
-Et pot semblar estúpid, a mi t’asseguro que també, però, noi, així es. Això es el què es.
-Els àngels, i el seu amor irrefutable. Tan esgotador com inesgotable.
Àngels que només esperen el moment de trobar-te. Àngels que han escollit guarir-te, salvar-te. A canvi de rendir-te, de deixar-te.
-Quan siguis nu sota la pluja vindran a eixugar-te. Dubtaràs si et convé aquell aixopluc confortable. I recordaràs els vells temps, quan et creies indomable.
Pobre descregut, tan hi fa allò que tu pensis.
La veritat, ja ho saps, es allò que es creu un altre.
Allò tan increíble com es estimar-te.
